La petita editorial Ediciones Primigenio està treballant per fer-se un nom poc a poc.  Està combinant la publicació de productes propis com Aloha Pioha i Rookie Heroes amb reedicions de clàssics com Santiago i llicències de jocs com Crónicas i Poli Bueno, Poli Malo.  És precisament en la categoria d’aquest últim en el que sembla que estan recollint els majors èxits: rols ocults. Timebomb pertany a aquesta categoria. Una de les que funciona millor amb la gent que té menys experiència en el món del joc i que és genial per dinàmiques de grup.

Timebomb és un clar exemple de com amb pocs components es poden aconseguir grans coses. En el joc tenim un grapat de cartes, quatre fitxes que serveixen per marcar les rondes i una fitxa de talla cables que serveix per indicar qui és el jugador actiu. Uns quants components que tindrem sobre la taula, però no és aquí on es juga realment aquest joc. En realitat es juga en la ment dels jugadors.

Al principi de la partida haurem de preparar la baralla amb la que es jugarà en funció del número de jugadors. En resum, jugarem amb tantes cartes com número de jugadors multiplicat per cinc, entre les quals hi haurà tantes cartes d’èxit com jugadors i una carta d’explosió. La resta seran cartes de fora de perill sense cap repercussió en el joc. A més cada jugador rebrà una carta de personatge que l’identificarà com a agent o terrorista. Aquesta carta no es podrà ensenyar mai a ningú. S’haurà de guardar en secret.

L’objectiu dels agents és trobar totes les cartes d’èxit. El dels terroristes és trobar la carta d’explosió.

Un cop s’hagi preparat la baralla i tothom tingui la seva carta de personatge repartirem cinc cartes a cada jugador. Mirarem quines cartes ens han tocat i a continuació les barrejarem i les col·locarem davant nostre cap per avall. És a dir, sabrem quines cartes tenim, però no on les tenim situades. El jugador actiu serà el que agafarà el talla cables i haurà de decidir quina carta davant d’un altre jugador vol aixecar.

Com podem decidir-nos per una carta? Haurem d’interrogar als altres jugadors. Molt probablement tots els jugadors ens diran que anem a per una carta seva. Ens intentaran vendre que tenen moltes cartes d’èxit i que amb ells els agents aconseguiran la victòria. Però casi sempre quan ens parem a comptar no surten els números. On poden estar les cartes d’èxit que falten? Si som sis jugadors com pot ser que segons el que diu tothom només n’hi hagi cinc entre nosaltres? Com pot ser que tothom afirmi que no té la carta d’explosió? Simplement són els terroristes fent la seva feina.

La primera partida a Timebomb serveix com una primera aproximació al joc per saber com ens hem de comportar. Si som agents ens pots semblar bona idea anunciar que tenim l’explosió per tal que els altres agents ens evitin, però a l’hora estarem posant-nos una diana a sobre i fent que els terroristes vinguin a per nosaltres. Els podrem acusar de ser terroristes, però... ens creurà la resta de jugadors? Qualsevol pot afirmar que no ens creu i que el que realment volem fer és evitar que els altres vinguin a per les nostres cartes perquè segur que tenim moltes cartes d’èxit.

En una ronda de joc es destapen tantes cartes com número de jugadors hi hagi. El propietari de la carta que s’ha mostrat en últim lloc passarà a ser el jugador actiu i és el que ha de decidir a per quina carta vol anar a continuació. Per tant el joc no segueix una estructura de torns ordenada sinó que dependrà dels jugadors. Això és ideal perquè és una eina més per deixar fora de la partida als terroristes, però és clar, s’ha de tenir en compte que ells també ho podran fer. A més si un terrorista té una carta d’èxit haurem d’anar a buscar-la i a l’hora li estarem donant torn perquè pugui fer de les seves.

Un cop s’acaba la ronda es recullen totes les cartes de tots els jugadors sense mirar-les i es tornen a barrejar. A continuació es reparteixen un altre cop entre tots de forma equitativa i comença una nova ronda. Si en la primera ronda teníem cinc cartes, en la segona en tindrem quatre, en la tercera tres i en la quarta i última només en tindrem dues. Si després de l’última ronda els agents no han trobat totes les cartes d’èxit guanyen els terroristes.

Un cop que ja és té el joc per mà i s’ha adquirit experiència podem pujar el grau de complexitat utilitzant les cartes especials. Podem introduir tantes de les cartes especials com vulguem substituint-les per les cartes de fora de perill de la baralla. Quan algú mostri una d’aquestes cartes haurà de seguir les instruccions que s’hi detallen. Pot ser que els resultats siguin bons o dolents, però sense cap mena de dubte és una cosa més que haurem de tenir en compte a l’hora de jugar.

Els jocs de rols ocults solen ser ideals per dur a terme dinàmiques de grup, veure com es relacionen els jugadors entre ells i se’n pot extreure informació molt important. Podem analitzar el que diuen els altres, com es comporten, els seus gestos i expressions i podem arribar a unes conclusions correctes que poden donar la victòria al nostre equip, però no sempre serem capaços de convèncer a la resta de jugadors. De què serveix tenir raó si no pots convèncer?

Els jocs de rols ocults ens ajuden a treballar en les nostres habilitats comunicatives. Elaborar el raonament lògic i vendre’l són dues coses molt diferents. 

Hem parlat en vàries ocasions sobre les mecàniques i temàtiques en els jocs de taula. El cas de Timebomb serveix de clar exemple de com a una mecànica de joc se li poden aplicar diferents temàtiques i ambientacions. En el joc publicat per Ediciones Primigenio la temàtica és de desactivació d’una bomba en un ambient futurista i és relativament similar a l’edició original amb la que comparteix el nom tot i que estèticament són molt diferents. L’editorial americana IELLO va publicar aquest joc amb el subtítol Sherlock vs Moriarty i va canviar per complet l’ambientació donant-li una estètica steampunk. En canvi l’editorial Indie Boards & Cards va treure el joc a la venta amb un altre títol i una ambientació que no té res a veure: Don’t mess with Cthulhu. No deixa de ser curiós que una editorial amb el nom Ediciones Primigenio hagi decidit treure a la venta una edició sense els primigenis.